El Tourist Throphy (I)

A

Ailoman: Si pregunteu a un anglès sobre l’Illa de Man, no intenteu pronunciar “Isl of Man”, o alguna cosa per l’estil, perquè no us entendran. Digueu senzillament “ailoman”. Llavors us haureu fet entendre, i podreu iniciar, si esteu acostumats al difícil accent autòcton, una conversa sobre viatges, illes i motos.

Artur: El meu amic Artur és el co-protagonista d’aquest viatge. A la dita que diu que més val anar sol que mal acompanyat, jo afegeixo que és infinitament millor anar ben acompanyat. Ell sobre la Aprilia RSV i jo a lloms de la Moto Guzzi Le Mans hem recorregut plegats 3.800 quilòmetres, cavalcant les nostres motos: bicilíndriques, italianes i vermelles.

B

Bojos: De sonats a la Illa de Man li’n sobren, els dies del TT. Milers de “carbonilles” d’arreu del món arriben a l’illa atrets pel llegendari circuit i la possibilitat de recórrer-lo a un ritme poc prudent i sense por de ser multats. Tots piloten motos de darrera generació, i equipament a la última. D’aquests en moren alguns cada mes de juny, perquè condueixen jugant-se la vida en unes carreteres prou transitades. L’edat no és un problema per a aquests corredors d’estar per casa: Sovint ens emportàvem alguna sorpresa en veure cabelleres grises i rostres curtits en mil revolts sota el casc del pilot d’una rabiosa moto esportiva.

El Tourist Throphy

Cada Juny a la Illa de Man es corre el Tourist Throphy. Enguany se celebrava l'edició número 101. És la cursa de motos amb més història del món. Visitar l'illa durant els quinze dies que duren els entrenaments i la competició és gairebé un viatge en el temps, i retrocedir a una època en què es corria en moto perillosament (en aquest cas molt perillosament!) En L'ambient és únic, l'entorn també. Un circuit de 37 milles que combina carretera amb tocs de traçat urbà, encara amb bales de palla, arbres, murs de pedra... entre les que volen mecàniques del segle XXI.

He ordenat alfabèticament algunes anècdotes i impressions del viatge, que aniré penjant de tant en tant.

Moto Guzzi

Heus ací una Moto Guzzi 850 Lemans III.Aquest artefacte em proporciona satisfaccions auditives, visuals i sensorials en general. I també dolors lumbars, dispendi i maldecaps diversos...
Un trasto que vaig comprar-lo sabent que em portaria maldecaps, com quan et sents atret per una noia que veus que no et convé... i que sense saber molt bé perquè li vas al darrere.
És vermella, baixeta, llarga, pesada en parat i una bicicleta un cop en marxa. 240 quilos de metall que quan cobra vida sonen a glòria.

Al ralentí tremola com si tingués calfreds i es belluga de dreta a esquerra tota ella, talment si s'anés a desmanegar.

Després d'una sortida, havent-la cavalcat hores i hores gairebé estirat al damunt abraçant-la en una postura que fraga la obscenitat, la satisfacció és total, com ho és el dolor físic. Em pregunto de vegades si una cosa té relació amb l'altra, i si una moto més baixa, més vermella, més aspra, més ronca, més dolorosa i amb més caràcter em satisfaria més. I si, com deia en dennis Noyes, faria sentir-me més motociclista.